Sorpreses decepcionants

És cert que mai acabem de conèixer del tot les persones, però tot i que sona a frase feta, sovint pensem que no és així...i llavors arriba la decepció.
Quan passen els anys, quan tot allò que semblava d'un color es torna opac, fosc...quan de sobte no saps si la persona que tens davant és qui realment crèies, quan sembla que la vida t'ha mogut en el temps i no et reconèixes ni a tu mateix...Et preguntes de sobte, què ha passat? com ha pogut canviar tot tant en poc temps? com pots ser que que ens mirem als ulls i semblem dos desconeguts?
Però és així, no serveix de res preguntar-se mil coses que no tenen resposta. Els dies passen, la gent canvia, nosaltres ja no som els mateixos, i no val la pena jutjar ni jutjar-se.
És millor oblidar, mirar endavant i lluitar pel nou sol que demà sortirà. És màgic ser conscient de la vida, del seu valor, i de la importància d'aprofitar-la al màxim.
La resta...oblid.

Oxitocina

Es veu que aquesta és la molècula de l'amor. L'oxitocina és una hormona que crea un vincle psicològic entre dues persones enamorades. I serà veritat, perquè des de que vaig escoltar aquest CD per primera vegada, he sentit emoció, passió i sobretot molta màgia.

Feia molt que no trobava una harmonia perfecte entre la música i la lletra, entre la veu i l'instrument, entre el cos i l'ànima. Un treball fet amb el cor, una mostra clara i evident del que significa sentir la música, una experiència inexplicable.

Però el que fins fa poc semblava del tot insuperable...ha estat grata i indescriptiblement millorat. No podeu deixar escapar l'oportunitat de veure en directe aquest grup. Guillem Roma i la Camping Band...una experiència fantàstica. Un grup entregat a la música, una manera excepcional de transmetre sentiment, emoció i art. Un concert únic, íntim i molt personal.

Ja has arribat

T'he sentit. Sabia que eres aquí. Quan t'he vist per primera vegada...ha estat sorprenent. No em podia creure que per fi et tingués tan aprop. M'he deixat seduir, poc a poc, mentre m'acostava a tu. Ens hem mirat, un primer contacte visual...fixant-me en cada detall...Lentament he acostat la mà i mentre notava com s'accelerava el meu cor, he deixat que la meva pell entrés en contacte per primera vegada amb tu. He tancat els ulls...volia sentir-te, volia assaborir aquesta sensació. 

Poc a poc, sense presses m'he deixat portar. El sol, la temperatura i una suau brisa han acompanyat aquest primer contacte. Els teus moviments, la teva sensualitat...meravellós. M'has portat fins a un univers nou, desconegut, on la teva força i la teva màgia  m'han permès gaudir d'un viatge únic i extraordinari. Moviments sublims, sensacions úniques. 

Cada revolt, cada recta, cada accelerada...la connexió ha estat simbiòtica. Una màquina perfecte, dissenyada per gaudir, pensada per assaborir de la velocitat, de la carretera i sobretot de la màgia de viure la vida sobre dues rodes. On em portaràs demà?

Gasolina a la catalana

Mmmmm...ja sento el soroll dels motors, ja assaboreixo l'olor de gasolina, ja noto com se m'accelera el cor. Torna a ser amb nosaltres la competició més gran del motor. Montmeló vibra, tremola...però sobretot brilla per la seva majestuositat. I diuen que ho volen fer només cada 2 anys? Qui pot pensar en treure la carrera de les nostres terres? Ens hem begut l'enteniment?

La pelouse, les tribunes, els boxes...tot farcit de fans, d'admiradors, d'apassionats del motor, de la velocitat, dels cotxes, de les emocions fortes....no ens ho poden prendre. Volem gaudir-ho, volem sentir-ho entre nosaltres i és que el nostre circuit és únic. Cal viure'l, cal anar-hi, cal sentir-lo d'aprop. L'ambient, l'emoció, la il·lusió d'aquells que portem un rajolí de gasolina dins les venes...

És indescriptible el que se sent. És inexplicable la sensació que recorre el cos, l'emoció de viure un any més, a casa nostra, de la més gran i millor competició del món.

Jo educo, i tu?

Darrerament sempre es parla d'educació, de retallades, de sous, de nivells d'ensenyament, de comparativa de països...i si comencem a parlar dels adolescents? del seu present? del seu futur? del que està passant?

Antigament el professor era algú a qui es respectava, s'escoltava i de qui mai es dubtava. Cert és també que alguns ho aprofitaven per abusar de la seva posició i cometre actes gens respectables. Però si parlem en termes generals, no és difícil adonar-se de la nefasta situació que afronta el professorat actual. Però encara és molt pitjor la situació de la majoria dels alumnes. No cal dir que el concepte de família tradicional ha desaparegut totalment. Ara no hi ha només un nucli familiar, si no que n'hi ha com a mínim dos, i tot sovint desestructurats. Els adolescents van d'una casa a una altra, suportant judicis, desconcertats en ser objecte de represàlies, sense un afecte o un interès que els ajudi a trobar el rumb de la seva vida. 

L'adolescència és una etapa de canvis, de dubtes i de pors. Actualment, la nostra societat s'està desmoronant. No hi ha feina, hi ha gent que ha acabat fins i tot l'atur i no rep cap ajuda, hi ha gent amb vàries carreres que no troba feina....però nosaltres els exigim que estudiin. I molt. Com ho poden entendre? Si a la televisió només hi ha desgracies, si no es veu la sortida per enlloc, i a casa no hi ha temps per preguntar com ha anat l'escola...per què se suposa que els adolescents haurien de lluitar? Potser aquesta manca de valors, de lluita i d'esperit de superació...és en el fons normal. 

Potser per això a l'escola el professor s'ha convertit en psicòleg, confessor, mestre, educador i a vegades en molt més que tot això. Potser és tan fàcil com donar allò que els falta, allò que no els donen on pertoca. Però, a l'escola és aquest el contingut que hem de donar?. Potser sí, perquè al cap i a la fi, no hi ha res més bonic que ser capaç d'educar per la vida, per sobreviure, per sortir de l'escola i ser capaç de tirar endavant. Som persones treballant amb persones. Som educadors dels que crearan el nostre futur. Som professors que vivim l'educació amb la més gran passió.

Posem música?

Qui no ha escoltat alguna vegada una peça de música que li ha fet aflorar les llàgrimes? quantes vegades no hem tornat a la nostra infancia en sentir unes poques notes? i és que la música és quelcom necessari en la nostra vida. Cada instant té la seva música, i cada música té el seu instant. Rock, Jazz, Clàssica, Pop...sigui el tipus que sigui, tota ens pot emocionar. 

Però per què ens produeix tant una melodia? què fa que ens transmeti records, vivències passades...que ens remogui la part més sensible de la nostra ànima? La música no deixa de ser un conjunt de notes escrites en un pentagrama; una sèrie de sons que units construeixen una peça músical; un llenguatge diferent que enlloc de ser parlat és interpretat per un o varis instruments. Però funciona...ens arriba i ens omple.

Quan estem contents i volem ballar, quan estem tristos i necessitem plorar, quan ens sentim nostàlgics i volem recordar, o quan...senzillament volem escoltar quelcom que ens agrada...recorrem sempre a la música. 

La màgia de les notes, els dits sobre les tecles, els sentiments que es deprenen i l'ambient que es crea...permeten que la nostra ànima es deixi portar fora del nostre cos per així poder observar d'una manera externa tot el que estem vivint. Una combinació perfecte, harmònica i complexa que aconsegueix alentir el ritme dels nostres bategs, ens permet respirar de manera més profunda i permet que un calfred circuli per tota la nostra superfície corporal. Una sensació que ens transporta fins a temps passats, ens recorda aquells sentiments que els que no hi són ens han deixat i ens permet somiar en allò que tant desitgem. 

Toquem una estona? posem un cd? escoltem música en directe? cantem a la dutxa? sigui com sigui, la música ens acompanya a cada moment, perquè ens agrada, perquè ens aporta, perquè la necessitem. Deixem que continui sonant...ara, demà, sempre, fins a la fi dels nostres dies. 

Set hores per enamorar-te

Feia molt temps que no m'enganxava tant un llibre. Giampaolo Morelli ha aconseguit que deborés el seu en poc més de 24h...i és que m'ha aportat tot el que es pot esperar d'un llibre. M'ha fet riure, m'ha intrigat i m'ha sorprès. Crec que en un principi estava pensat per ser llegit per homes, ja que explica tota una sèrie de tècniques de seducció que els poden resultar útils; però la veritat és que ser llegit per una dona és tan o més productiu. Saber el que pensen de nosaltres, el que els motiva i com juguen a dir-nos el que volem sentir, és tot un descobriment.  Sencillmanet un llibre brillant, agradable de llegir i molt aconsellable.