Aquest ja és el 2n any sense tu...
Això ho vaig escriure el dia que ens vas deixar...
El dia que ens vàrem conèixer estava molt nerviosa. Ell m’havia dit que no
éreu uns amics normals, em va dir “són molt més que uns amics”. I això em feia
molt respecte. No sabia com em rebríeu després de tot el que havia passat...i
va ser genial. Em vàreu acollir amb els braços oberts. La teva alegria, la teva
simpatia...
El temps ha anat passant i t’has convertit en algú imprescindible per tots
nosaltres. El teu caràcter ens ha permès a tots tenir en tu algú de confiança,
algú a qui explicàvem tots els nostres problemes i secrets, algú que sempre ens
animava.
El que has passat al llarg de tots aquests anys és indescriptible. No hi ha
res comparable i ningú hauria pogut aguantar tot el teu patiment. Però mai,
absolutament mai hem sentit una queixa. Sempre tan optimista, sempre tan
alegre, sempre lluitant. Recordo una i una altra vegada totes les nostres
converses, quan m’explicaves el que tenies, quan em deies amb un somriure que
aquest també el venceries.
Has estat un exemple de lluita constant, d’amor per la vida, una mostra del
que significa viure. Nosaltres ens queixem per tonteries, ens enfadem uns i
altres per qualsevol cosa i tinc la sensació que deixem seguir la vida
així...de passada. Però tu l’has viscut amb intensitat, t’has aferrat a ella i
l’has espremut fins l’última gota.
No existeix la persona que pugui dir quelcom dolent o negatiu de tu. Mai
t’has enfadat, mai has dit una paraula més alta que l’altra, mai has faltat el
respecte a ningú. El teu cor, la teva mà...sempre han estat disponibles per a
tothom. Et vas fer voluntària per ajudar a aquells que com tu lluitaven dia a
dia; però de manera inconscient, sense tu adonar-te’n ajudaves cada dia a
tothom a qui trobaves. La noia del pa, la del supermercat, la perruquera, la
veïna, l’amiga de l’amiga...els teus pares, els teus sogres, la teva germana,
el teu cunyat...i sobretot ell, l’amor de la teva vida.
No sóc capaç de dir que us admiro, que us envejo...perquè sé que no sóc
digne de tanta felicitat. La vostra passió, la vostra estimació, el respecte,
l’amistat...una unió en tots els sentits, un exemple del que significa
compartir. Sou la millor mostra del que ha de ser una parella. Sou perfectes.
La teva puresa, la teva innocència, la teva predisposició a ajudar a
tothom, la teva alegria, el teu somriure, la teva força, són algunes de les
moltes coses que perduraran per sempre en tots nosaltres. Ens has donat a tots
una lliçó que marcarà les nostres vides. Ens has mostrat el que significa
viure, el valor de la lluita i les ganes de seguir sempre endavant. Hem après a
no llençar mai la tovallola, a perdonar aquells qui ens han pogut ferir durant
el camí, a donar sempre un somriure als que t’envolten, a estimar sense fi.
Però...no sé com seguirem ara. No sé qui ens marcarà el camí. Saps que et
necessitem entre nosaltres...però ja no ets aquí. Cada cop que tanco els ulls
veig el teu somriure, busco l’aire que em falta per omplir el buit que sento
dins meu, intento entendre perquè has marxat ara, busco un significat al destí.
Sé que ens veus, sé que sempre seràs amb mi. Et recordaré ara i sempre,
t’estimaré fins a la fi....perquè tu m’has ensenyat i m’has donat ... una lliçó
de vida.
